“Naturalesa morta amb tauler de dibuix, seient de fusta i una tanca de fons”

                                                                  Rogelio desconeixia totalment què tenia, ni a on al portaven. Sempre pensà que arribat el moment en el qual no val la pena seguir endavant i ja no pots valer-te per tu mateix, que alguna cosa t’anuncia l’hora d’oblidar tota resistència.- "Com es que sóc aquí?", es pregunta Rogelio-" Per què aquest fred a l’estómac?".

Rogelio sap que recordar ara mateix se li fa una muntanya, ara mateix més que res necessitava deixar escrit algun paper als seus amics, o perdre’s en la buidor dels carrers. Tenia por, por de deixar de ser ell mateix. Les llàgrimes cauen pel rostre pàl·lid de Rogelio, el temor és enorme i es dobleguen les cames fins a impedir-li qualsevol moviment.
Necessita cridar a aquests desconeguts que el fiquen a empentes dins d’una ambulància, a veure si algú el reconeixia, per això prem amb força la seva motxilla. Ara ja no pot tornar a casa, i ha de tancar els ulls. Potser no és real, però l’estómac segueix fent mal quan escolta el so de la ambulància, i això li fa retornar a d’altres temps.
Recorda de nen els seus trucs eloqüents, quan es vestia d’amagat a l’orfenat, quan s’embolicava amb la mosquitera i la transformava de sobte en un vestit de núvia. Quan la tovallola descansava sobre el seu cap, com una llarga cabellera i es donà compte que no hi havia marxa enrere.
Recorda també una foto destruïda pel temps que passa i no perdona, uns pares desconeguts en la memòria de tants anys. No li brindaren una carícia o un cop almenys, a partir d’aleshores guarda el seient de fusta. Li havien dit a l’orfenat, que pertanyia a la seva mare i que quan marxés d’una vegada per totes d’allà, que carregués amb totes les seves pertinences.
Era només un nen i res li importà si els altres van ser implacables davant el seu plor de por, que no fou la por que fallessin els somnis i acabés rebent un càstig. Més aviat era la por enorme que li entrava al cos, quan no reconeixia aquells rostres groguencs dels seus pares barrejats en el paper.
Rogelio saluda una noia que està mirant fixament les seves mans, no diu res.- "Hola, li diu". Ella segueix sense respondre absolutament res. -" Podries ajudar-me?", li torna a repetir. No respon res, mira cap a l’estranya tanca del Sanatori que s’interposa a la carretera, i surt corrent apressadament sense mirar enrere. Rogelio sap que ella deu sentir el mateix dolor que ell, com un d’aquells matins en què no pots aguantar la casa, ni les pròpies parets. És absurd, però ja no és temps de pensar massa. Rogelio més aviat vol entendre una única raó per quedar-se allà.
Li succeeix el mateix d’aquell dia quan va voler jugar amb el veí i res. Una taronja sobre el seu cap. Va provar de travessar-la amb una fletxa de ferro oxidat a pocs metres de distància. L’altre no s’hi va negar, perquè li agradava tocar-li les cames, les natges, quasi tot.
Rogelio deixà anar la fletxa amb tota la fe del moment, quan el va veure ensagnat i va saber que ningú és infal·lible, ni el mateix Papa, ni la terra. Ara només recorda la taronja al terra, la sang a les seves mans i la fotuda curiositat d’haver fallat. Allà quedaren les creences que ningú va saber explicar-li.
Vol entendre, per què està lluny de tot. Fins i tot del soroll de la carretera que passa pel davant. On molts tanquen els ulls en passar, o creuen els dits per no sentir-se atrapats pel terrible malefici de la Sida.- "Aquesta serà la teva cabana"- sona la veu del director, però Rogelio no entén el seu riure entretallat  -"Aquest serà el teu company d’habitació", diu. Però Rogelio està com a paralitzat a la porta, l’altre noi li ajuda amb la motxilla. Una mà a l’espatlla, silenci, el mateix silenci.
És impossible reconèixer aquestes parets que no s’assemblen a les seves. Els falten les taques d’humitat, les teranyines al sostre, els llibres escampats per tot arreu. En aquesta ciutat de la Havana només hi ha un lloc per salvar-lo, i és la terrassa de la seva antiga habitació. Oberta a la teulada rogenca, a la llum del matí que li ajuda a oblidar tota possible preocupació. On dedicava molt del seu temps a regar plantes fins i tot aquella rosa groga plàstica, que Wilkie li regalà en un del seus aniversaris de novembre, semblava tan natural. Quan marxi, trobarà a faltar aquest lloc. Tothom se’n va alguna vegada, i no pensa en res o quasi pensa…- "No passa res Rogelio, tot és mentida. Ja veuràs quan obris els ulls". I els obre, i es troba de nou com a perdut, amb el mateix dolor a l’estómac. Segueix passant el temps, i Rogelio mira detingudament cap a la tanca, perquè la vista fregui amb diminuts insectes que no tenen explicació. I aleshores es pregunta:- "Què ha passat amb les papallones". L’altre noi s’asseu al seu costat …- "No tinguis por", li diu. Llavors Rogelio es calma una mica, deixa de plorar i reconeix el rostre d’aquell noi. Vivia a prop de casa seva, a ell també se’l van emportar una vegada, i a ningú li importà, ni a ell mateix. El va conèixer en el museu de Belles Arts, envoltat d’immenses galeries i objectes que penjaven del sostre, de la manera més inesperada. Escolta crits i travessa el pati. Davant seu, pots de pintura per tot arreu. Negres despullats amb Mendive, envoltats en diferents colors i xiulets, elements irreals, com a alguna cosa que no acaba d’arribar a les seves mans. Ni ell mateix ho entén, però sí que hi ha alguna cosa que l’identifica. En el fons així és la seva manera de veure la vida i els anys, per això guarda a la seva motxilla el tauler de dibuix que algú li regalà un cop. Mai no se’n separa com si fos un talismà. Ho va tenir clar des de ben aviat, ser gai a Cuba, era una opció descabellada. Que li marcaria la vida per sempre, però l’elecció al final de tot raonament el portava al seu propi jo.
No va tenir respostes, per què al cap d’uns mesos, aquell altre noi havia de morir i deixar-lo sol com un càstig a pagar? Allà al Sanatori, es confabulava perquè et sentissis com un indigent. Sida, gai i merda, era el mateix.
Fou un matí d’agost que bé ho recorda. Ningú el volia tocar, aquell tipus de mort fa por i aleshores Rogelio va tenir por de morir d’aquella manera, de sobte, d’un dia per un altre com ho va fer ell. Un noi tranquil, que en ser diagnosticat la seva família es desentengué de la seva persona. Un noi oblidat pels seus amics, que perdia pes constantment clamant pels seus, un noi davant del mirall del bany. Sentint que la seva vida, més que res el seu cos, s’anava desgastant amb milers d’infeccions oportunistes, i res no podia fer per impedir-ho. No hi havia medicaments, no hi havia ni tan sols afecte i era massa trist.
Rogelio no aclaria gaire les coses, però intuïa que alguna cosa no anava bé pel cap d’aquell noi. Perquè moltes vegades s’adormia al menjador de la cabanya, amb un cigarret encès fins a cremar les estovalles, moltes vegades es cagava dins de l’armari, es dormia damunt de la taula i a la matinada treia el televisor al jardí, i les butaques, els testos, els calders, tots els llibres de Rogelio. Fins a deixar la sala sense res, només les pròpies parets de blanc, amb el seu títol d’infermer, la foto borrosa de la seva àvia.
I què dir ara mateix d’aquelles mans que ja no estrenyen ni imploren, no subjecten ni colpegen, ni tremolen. Que de sobte no són més que això, tot un paisatge infinit que existeix darrere la tanca, al qual ningú pot arribar, i ni molt menys retenir.
Passen els mesos i Rogelio segueix clamant la seva llibertat.-"Si no arregles això una mica, creiem que serà pitjor"- diuen –"és senyal que no t’adaptes bé en aquest lloc i creu-me…mai no podràs sortir d’aquí".
Rogelio sabia què era nedar a contracorrent, el poc que va poder raonar. Va seguir-los el joc, fer-los entendre el que ells volien veure i sentir. Es deixà humiliar públicament una i altra vegada, sembrà uns rosals al jardí, penjà unes cortines a les finestres d’alumini. Somrigué a dreta i a esquerra, era una qüestió de resistència. Al matí començà a treballar amb el clínic del Sanatori, l’ajudava a traduir manuscrits sencers en anglès. Parlaven de malalties que desconeixia, però això poc importava ja, seguia somrient.-"Et falta poc per ser de confiança"- era la veu del director, afegeix després d’una pausa-"al desembre s’atorgaran alguns ambulatoris, i estàs proposat entre ells".
Rogelio recorda que ambulatori significa llibertat, recuperar la seva vida d’una vegada per totes, fa temps que no li fa mal l’estómac, ja quasi s’acaba l’any. Tot i que ningú l’espera fora de la tanca, cap a allà va. Aquest comiat fa que somrigui tristament, el que passi després és un misteri. No tanca els ulls per espolsar-se la pols de les sabates. Camina unes passes fora de la tanca, no mira enrere.